domingo, 11 de diciembre de 2011

L'educació infantil, necessària?

La setmana passada vaig parlar de la importància del currículum a l’educació infantil i també d’alguns dels seus principis generals. Haig de dir però, que encara que hagués començat a parlar d’aquesta etapa educativa i estigui estudiant el grau d’educació infantil, no acabava de ser realment conscient de la importància que comporta. Ara ja sí. Aquí teniu un vídeo que en parla:



Aquests dies, al parlar més profundament d’aquest tipus d’educació, m’he adonat de molts d’aspectes que em diuen que aquest serà el meu futur, el de mestra d’educació infantil. A més a més, m’ha fet plantejar tota una sèrie de qüestions com: quins són els motius que provoquen el naixement de l’etapa d’educació infantil? Quines edats realment comprèn? Quines són les finalitats i criteris generals que he d’assolir en un model que ha d’estar basat en les competències? Com s’ha d’actuar davant els infants petits i més específicament, com he d’actuar jo?...i moltes més preguntes que espero donar resposta a aquesta entrada de la millor forma possible. En la meva opinió, totes aquestes preguntes se’ls hauria de plantejar tot el qui vol estudiar educació infantil, ja que és una de les etapes que condiciona el futur d’uns infants que algun dia es convertiran en ciutadans i en adults.  Moltes persones es dediquen a fer infantil sense tenir en compte que els infants es tant aprenent per a la vida i moltes vegades sense adonar-se’n, poden arribar a fer-los mal.

J. Delors ja afirmava la importància de l’educació infantil com a eix fonamental per a l’aprenentatge al llarg de la vida. A més, considerava que havia de constar de quatre grans pilars:

“saber conèixer, saber fer, saber conviure i saber ser”

Amb això podem comprovar que J. Delors li dóna un gran paper a saber comprendre el món, a saber mantenir relacions amb els altres i a desenvolupar-se en tots els sentits i dimensions. Aquests són alguns dels meus reptes que apunto a la meva llista per quan sigui mestra d’infantil.

Però per poder entendre que l’educació és fonamental en el període de 0 a 6 anys, ens hem de remuntar als seus orígens. Hi ha dos motius que expliquen la seva aparició:

-Per una banda, la necessitat d’algunes famílies perquè algú tingues cura i guàrdia del seu fill o filla en certs moments del dia, degut sobretot per la incorporació de la dona al món laboral. En aquest cas, es demana que les escoles duguin a terme una funció assistencial.

-Per una altra banda, la necessitat que els alumnes menors de 6 anys tinguin experiències escolars. Es demana una funció educativa.

En la nostra història, bàsicament ha predominat la funció assistencial per damunt de la funció educativa. En la meva opinió, hi ha d’haver un equilibri entre totes dues funcions en els primers anys de vida dels infants. Això és així perquè considero que els infants no només se’ls ha de guardar com si fossin objectes (funció assistencial), sinó que també aquests han de ser educats en totes les seves dimensions des d’unes edats primerenques.

 Aquesta educació en la primera infància es dividida segons la LOE de 2006 en dos cicles :

-El primer cicle comprèn des dels primers mesos d’edat fins al voltant dels 3 anys. En aquest cicle cal destacar la importància de les rutines (que més avall explicaré i reflexionaré), de les relacions afectives, del contacte físic, de la cura dels infants en tot moment, del joc i de la cooperació entre família i escola. És obvi que aquests aspectes siguin els essencials d’aquesta edat perquè els nens encara necessiten l’ajuda d’una persona externa per poder sobreviure. Necessiten ser alimentats, netejats, sentir calor maternal a través del contacte físic, jugar, ser cuidats i mantenir-se segurs... 
Una metàfora d'aquesta etapa pot ser per exemple, un gatet recent nascut. Aquest encara no pot viure per si sol, ha de ser alimentat i netejat per la seva mare, ha de ser protegit i cuidat en tots els sentits, se li han d'establir una sèrie de rutines... http://www.flickr.com/photos/flpvergara/5724311262/

Gatitos recién nacidos (2008)



-El segon cicle comprèn els infants dels tres anys d’edat fins als sis. En aquest cicle els nens ja comencen a tenir més autonomia, i dit en les meves paraules, comencen a evadir-se de certa manera dels pares. És un moment en què els interessa conèixer el món que els envolta i surten de la caverna que denomina Plató, tal com ho mostra també la imatge: http://www.flickr.com/photos/comounpezenelagua/1104205393/


El mito de la Caverna

A més a més, a banda d’aquestes dues etapes, el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil que ja vaig mencionar la setmana passada ens dóna les següents característiques sobre de l’educació infantil:

-Es tracta d’una etapa educativa de caràcter no obligatori, sinó voluntari. L’escolaritat obligatòria no comença fins després de l’educació infantil, encara que hi ha gairebé una plena escolarització a partir dels 3 anys d’edat. Davant d’aquesta característica haig de comentar que em causa una gran alegria saber que encara que l’educació infantil no és obligatòria, s’hagi aconseguit el gran avanç d’obtenir quasi el 100 % de la població escolaritzada a partir dels 3 anys. Això vol dir que la població sent i demana la necessitat de ser educada i creu amb la feina del sistema educatiu.

-La necessitat d’una estreta cooperació i col·laboració amb les famílies. Aquesta característica des del meu punt de vista és fonamental. Per a mi no pot existir una cosa sense l’altra. Les famílies han d’estar preocupades per l’educació que es du a terme a l’escola amb els seus fills i viceversa. Al contrari, algú es pot arribar a plantejar: per què educar?

-És necessari que l’etapa d’educació infantil tingui una entitat pròpia que la distingeixi de les altres etapes educatives, encara que també una bona relació. Per a mi, l’educació infantil és la base de tot, la que determina la resta d’etapes i la pròpia vida. A més a més, és un dels reptes a aconseguir.

-L’educació infantil té una doble funció: una funció educativa i una altra social. Aquestes dues funcions són les que donen lloc a l’origen de l’educació infantil, a causa de la demanda de la societat civil. És a dir, és la mateixa societat la que la demana.

D’aquestes característiques generals en deriven dues finalitats molt destacades:

-La de potenciar i fomentar el desenvolupament de totes les habilitats i capacitats dels nens, a més de creure amb les seves pròpies possibilitats. S’ha d’optimitzar una persona a nivell intel·lectual, físic, social, moral... i creure en què pot arribar a aconseguir aquesta optimització. Pensem amb el següent cas: un nen té 6 anys i encara no sap contar fins a 10. La resta de companys ja saben contar inclús fins a 20. En aquesta situació hem de pensar que aquest nen no tindrà les mateixes possibilitats que un altre per aprendre i no podrà desenvolupar-se? La resposta és rotundament negativa.

-Compensar les diverses desigualtats socials i culturals. Està clar que hi ha que fomentar, sense parar a pensar-s’hi, la igualtat.

-Preparar per a l’escolaritat obligatòria. Aquesta finalitat no cal confondre-la amb el caràcter propedèutic de l’educació. S’ha de preparar per a l’escolarització obligatòria, però també per a la vida (formació integral).

Per poder arribar a obtenir aquestes finalitats en l’educació infantil, és necessari complir una sèrie de criteris generals d’actuació que no se’ns han d’oblidar mai i que també ens venen donats pel llibre Ensenyar i aprendre a l’educació infantil:

-S’ha de fomentar l’autoconcepte, l’autoestima i la motivació dels nens, així com la seva seguretat. A més a més, els infants s’han de sentir respectats, valorats i estimats perquè puguin creure així amb les seves pròpies possibilitats i capacitats i vegin l’escola com un lloc educatiu interessant i desitjable. Però sabeu un dels motius pels quals són tant importants aquests aspectes? Resulta que els nens en aquesta edat encara no han desenvolupat les estructures temporals necessàries i quan els seus pares els deixen a l’escola, els infants pensen que els abandonen per sempre més. Això els hi ha causa una gran tristesa i angoixa perquè havien establert un gran vincle afectiu amb la seva família. Per tant, és molt important que les escoles d’infantil i els parvularis els hi mostrin als petits que van a un lloc segur i a un lloc on són estimats. Segurament es preguntareu d’on he tret aquesta última informació, la veritat està en què l’he apressa en una assignatura del grau d’infantil denominada Pensament i Contextos Educatius Contemporanis. A més a més, hem sent molt identificada amb aquest aspecte perquè me’n recordo que quan era petita a l’inici de curs, sempre plorava quan m’havien de deixar a l’escola. Segurament devia pensar que m’abandonaven, i qui no?

-L’ensenyança en educació infantil ha de ser una activitat compartida i basada amb la zona de desenvolupament proper que denominava Vigotski. Els nens han de saber treballar amb equip i se’ls hi ha de potenciar el que saben fer amb l’ajuda dels altres (ZDP).

-S’ha de dur a terme un aprenentatge significatiu i globalitzat. Com a mestra hauré d’intentar que el nen aprengui relacionant el que ja sap amb els nous coneixements, a més de que aquest li atribueixi significat i sentit a tot allò que aprèn. Aquest aprenentatge significatiu i globalitzat es podrà aconseguir mitjançant projectes, centres d’interès...

-S’ha de potenciar l’atenció a la diversitat. Isabel Solé, Huguet i Bassedas ens diuen:  
“És necessària una escola que sigui capaç d’educar tots els infants, sigui quina sigui la seva situació de partida.” “Cal fomentar l'atenció a la diversitat". 

-Se li ha de donar molta importància a l’activitat lúdica. El joc té molta importància per al desenvolupament global dels nens. Els hi permet entendre el món, gaudir i divertir-se, i millorar les seves capacitats cognitives i intel·lectuals. A més a més,  aprenen sense adonar-se’n. Ells pensen que estan jugant, però en realitat estan adquirint nous coneixements i habilitats. D’aquest últim aspecte n’estic segura. A l’estiu, quan donava repàs, tenia com a eina principal el joc i ensenyava tots els continguts educatius que podia a través d’aquest. Un cop d’acabar de fer el joc, a vegades els hi manava exercicis i els nens em deien que estaven entusiasmats perquè no sabien com havien après aquells continguts, ja que a l’escola no els havien donat i si ho havien fet era sempre de manera avorrida i a través del llibre de text.

S’han de destacar 3 tipus de jocs a l’educació infantil:

-“Les activitats presentades en forma de joc”.
-“El joc per al joc”, on els nens tenen llibertat.
-“Les situacions de joc planificades”, on hi ha un límit de joguines, de temps, de material...

Amb el joc es pot ensenyar el que sigui als nens, ja que aquests es senten interessats i motivats. A més, es pot aprofitar per treballar-lo de manera individual, a través de petits grups o en grans grups i de manera col·lectiva. Aquí teniu un vídeo que parla dels beneficis que aporta el joc en l'aprenentatge:

Aprender Jugando on PhotoPeach



-La importància de les rutines. Al principi d’aquesta entrada havia dit que volia dedicar un petit espai a explicar-les i aquí el tenim. Les rutines són “activitats que es realitzen cada dia, de manera estable i normalment molt pautades”. La improvisació no és suficient  i els nens de 0 a 6 anys han de conèixer el que van a fer, com ho van a fer i quan de temps tardaran a fer-ho. En aquesta edat tot s’ha de basar amb les rutines per ajudar als nens a interioritzar les estructures temporals i a ser educats: hi ha d’haver rutines d’alimentació, de neteja, de descans, d’ordre, així com d’entrada i sortida de l’aula. Aquesta setmana hem vist un vídeo que parla de la importància d’aquestes rutines i que s’anomena: El tiempo y las rutinas en educación infantil:




Aquí en teniu un altre vídeo:



Finalment, m’agradaria exposar de manera clara quins són els principis metodològics que s’han de complir en l’educació infantil:
-Continguts educatius basats en  les tres àrees curriculars: creació de la pròpia identitat, coneixement del medi i llenguatge. A més, aquests continguts han de ser ensenyats a través de projectes, treballs i activitats globalitzadores.
-Foment de la diversitat i de la participació.
-Adaptació individualitzada a les característiques dels alumnes.
-Cooperació entre família i escola.
-La rutina i el temps com a base de l’organització.

Com a conclusió, només dir que l’educació infantil és un àmbit que implica moltes responsabilitats a tots els nivells, però que és una feina digna de dur a terme i molt polida. Aquesta és la base de tota una vida i el futur d’una generació. En la meva opinió, no l’hem de fer malbé, hem d’educar als nens i mai ferir-los. Aquests sempre ens daran més del que nosaltres els hi dem. Per tant, no s’ha de desaprofitar i no ho desaprofitaré.
Pitágoras de Samos, abans de Crist ja afirmava:

“Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres”.

Espero que aquesta entrada hagi servit per fer una gran reflexió sobre el que comporta l’educació infantil, però abans de deixar-la per finalitzat m’agradaria dir que per fi ja tenim el vídeo del lipdub que vàrem realitzar a la UIB d’Eivissa, a la meva estimada universitat. Aquí el teniu, espero que vos agradi: 



sábado, 3 de diciembre de 2011

El currículum, una maldició o una bendició?

Són múltiples les causes que poden donar lloc a la desprofessionalització docent, a la distorsió de la imatge del professor o del mestre. Alguns afirmen que degut a la  baixa remuneració que reben els docents espanyols pel seu gran esforç i treball, en comparació amb molts d’altres països. Altres confirmen que a causa del desgast psicològic que genera, provocant així el “síndrome del professor cremat”. Després, n’hi ha que creuen que per exercir de professor s’ha d’estudiar massa, per després haver de seguir amb la mateixa metodologia de sempre, la tradicional. A més a més, sota uns tres dominis, com si es tractés de la separació de poders que denominava Rousseau. Aquests tres poders des del punt de vista educatiu són: els que estudien, els que decideixen i els que realitzen. Els que s’encarreguen d’estudiar són els pedagogs, els que prenen decisions són els polítics, i els que realitzen i posen en pràctica el que els hi manen són els mestres o professors. Tots aquests agents sense poder dur a terme cap altra funció de la que ja fan, perdent així formació i autoritat.
D’aquest aspecte ja ens en parla Gimeno Sacristán (1985):

“al sistema educatiu, uns estudien l’educació (pedagogs), altres decideixen l’educació (polítics) i altres la realitzen (mestres).”

Però a banda d’aquests arguments que tots són encertats i  vertaders, sabeu quina és una de les principals causes de la desprofessionalització docent? Sabeu què és el que provoca que bàsicament hi hagi la separació de poders que he esmentat? I finalment, sabeu per què els mestres només realitzen l’educació? La resposta és el currículum. De totes formes, no hauria set capaç de contestar aquestes qüestions i moltes més si no hagués set perquè aquesta setmana he après un nou concepte del currículum. Haig de confessar que fa només dues o tres setmanes, no tenia cap concepció d’aquest terme, ni sabia amb què estava relacionat. A més a més, pensava que era com una espècie de “currículum  vitae”.  Per això avui, que ja conec el seu funcionament, em dedicaré a explicar-lo i a reflexionar-lo. Això és així, perquè és un aspecte clau en el meu futur com a mestra. Si ho vull ser, haig de conèixer els seus principis, que després m’hauran de permetre orientar-me en la meva pràctica educativa. Però només he dit “orientar-me”, no fer tot el que marca aquest punt per punt limitant així la meva creativitat i innovació. A més a més, fent que m’angoixi amb una gran quantitat de temari teòric que mana l’administració i que fa que torni al llibre de text com una única font de coneixement. Un professor de secundària, Joselu (2010), ho expressa de la següent manera en el seu bloc:

“No hay peor angustia que la de un profesor que sea esclavo de la realización del currículum marcado por la administración, realmente inabordable en la realidad educativa. Cada día tiene que impartir una serie de conocimientos y unidades didácticas complejas.”

Per tant, una de les primeres passes per intentar acabar amb la desprofessionalització docent, haurà de ser amb la transformació del currículum. Anem a explicar què vol dir això de “currículum”. Per això, aquí teniu un vídeo que vos ajudarà a començar a entendre'l: 


Segons la pàgina web diccionari.cat, el currículum es defineix com:

“Projecte pedagògic que estableix un pla d’estudis dins del marc d’un sistema educatiu.”

Segons el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Solé, Huguet i Bassedas:

“Els currículums són el conjunt de sabers i coneixements culturals que, en un moment donat, els responsables polítics i els especialistes en educació acorden que cal treballar a l’escola per formar persones que han de viure en un context social i cultural determinat”. “Després, aquests currículums es poden concretar a les intencions del centre educatiu i escolar.”

En paraules més entenedores, el currículum es pot definir com el conjunt de coneixements, intencions o plans educatius que els mestres o professors volen assolir. Aquest ha de ser com una mena de document que serveixi d’ajuda al professor per dur a terme la seva tasca educativa, on hi ha d’haver un equilibri entre teoria i pràctica, i a més a més, s’han d’incloure les competències bàsiques. El currículum també cal que proporcioni informació sobre el què, com i el quan cal ensenyar i avaluar.

Serafí Antúnez diferència tres vessants o concepcions del currículum:

-La primera concepció: El currículum és un conjunt de coneixements que s’han de transmetre a l’alumnat. Normalment aquests coneixements provenen del llibre de text. En la meva opinió, aquesta concepció en un model educatiu que s’ha de basar en competències, no hauria d’existir. Això és així perquè els alumnes han de ser els vertaders protagonistes del seu aprenentatge i són ells els que han de construir el seu coneixement i no reproduir-lo.

-La segona concepció: El currículum és un conjunt d’objectius d’aprenentatge que s’expressen en forma de comportaments que han d’assolir els alumnes. És a dir, només el que han d’aconseguir els alumnes respectant el currículum.

-La tercera concepció: Aquella concepció que considera que el currículum és tot allò que els alumnes realment aprenen a l’escola, fins i tot, aquells coneixements que aprenen sense que el professor sigui conscient i en tingui intencionalitat. Rep el nom de currículum ocult. Així ens ho expressa Miguel Ángel Santos Guerra (2008) en la seva entrada de bloc “Efectos secundarios”:

“Una cosa es lo que se pretende y otra lo que realmente se consigue con el paso de los estudiantes por la escuela.”

Aquesta setmana hem vist un vídeo que plasma aquest currículum ocult. Aquí el teniu: 



Però resulta que la gran majoria de vegades, tal com passa en el vídeo “El encargado”, el currículum ocult són totes aquelles pràctiques irreflexives que fa el professor o mestre i que generalment tenen conseqüències negatives per als alumnes. Un exemple molt clar i real el vaig descobrir aquest estiu. Resulta que un dia que donava repàs a un nen de 11 anys d’edat em va dir:

-Saps, la meva mestra de llengua castellana em va donar un regal precisament a mi davant tota la classe.

Jo li vaig contestar:

-Molt bé! Això significa que segurament t’havies comportat fenomenal i havies fet tota la feina que et tocava fantàsticament! I què et va regalar?

Ell em va dir:

-Un punt de llibre... però la veritat que no em va agradar gens. El portava perquè l’observessis i te’l quedessis tu, ja que jo no el vull de cap manera.

Ràpidament li vaig tornar la resposta:

- I per què? Si és un regal molt bonic que el faràs servir en cada llibre que llegeixis!

-Mira el que diu un ase que està dibuixat en el punt de llibre: “Si no quieres ser un burro como yo, lee” . Per què penses que la mestra de llengua castellana només me’l va donar a mi? M’estava dient que era un ase per no agradar-me llegir llibres?

Davant d’aquella situació em vaig quedar paralitzada. No sabia que dir-li. Sabia que si deia alguna cosa mal expressada encara el podia ferir més. Al final vaig acabar dient-li: La mestra et va regalar aquest punt de llibre perquè sap que llegeixes molt bé, però has de llegir una miqueta més. Per això, aquest estiu llegirem moltes lectures que et faran riure i et divertiràs molt. Ase, tu ja saps que no ho ets. Ets molt intel·ligent. La mestra simplement et volia dir que com ets molt llest, no podies deixar els llibres a un racó i convertir-te al final del estiu amb una animal amb dues orelles ben afilades. Per això, quan acabem, farem un punt de llibre amb el dibuix que tu vulguis i aquest el tirarem. 
Burro

 Davant d’això, em vaig adonar, que la mestra havia tingut la intenció de motivar el nen a llegir. Però no va aconseguir el que realment pretenia. Va obtenir el contrari sense ella adonar-se. Va causar que el nen aprengués una cosa diferent a la que havia pensat. Va provocar, terriblement, que el nen pensés que era un ase. 
 Aquí teniu una explicació sobre el  currículum ocult:


Les característiques del currículum actual són les següents:

1. Un currículum obert i flexible. Anteriorment s’havia partit d’un currículum tancat, en el qual les decisions en relació amb el què, el quan i el com cal ensenyar i avaluar es prenien de manera centralitzada i deixant poc marge de decisió als professionals de les escoles. Amb la reforma educativa de la LOGSE, es va adoptar un model més obert i flexible, en el qual no totes les decisions es prenien des de l’Administració educativa. Obert, perquè tenia un nivell de concreció més ampli. Flexible, perquè permetia l’adaptació a qualsevol context educatiu.

2. Un currículum únic. Es basa amb un marc curricular únic en el qual s’hi fan les adaptacions i mesures de suport necessàries. No adapta currículums especials.

3. Un currículum com a instrument de treball. Aquesta característica fa referència a fer servir el currículum per orientar-se en la pràctica educativa.

4. Un currículum descentralitzat. Té una gran autonomia.

5. Un currículum científic. Està basat amb el constructivisme i amb bases científiques.

6. Un currículum sistèmic. Un canvi en algun dels seus elements, implica un canvi en un altre. Per entendre-ho, es pot pensar amb l’efecte dominó. Si cau una peça del dominó sobre altres peces que estan en filera, farà que aquestes també caiguin.

7. Un currículum basat amb una gran formació i professionalització docent. Aquest és un dels grans reptes en l’educació.

8. Hi ha diferents nivells de concreció curricular que es basen amb fonts socioculturals, psicològiques, pedagògiques i disciplinàries:

-         Un primer nivell de concreció, que és el Disseny Curricular Base (DCB), a nivell autonòmic.
-         Un segon nivell de concreció, que és la Concreció Curricular de Centre (CCC) i que se n’encarrega el centre educatiu. És tracta d’un projecte on es concreten les intencions de l’escola i el què, quan i com es vol ensenyar i avaluar.
-         Un tercer nivell de concreció, que és la Programació d’Aula (PA) i que realitza cada mestre per dur a terme la seva pràctica al llarg de tot un curs.
Aquí teniu un vídeo que estructura molt bé cada nivell:



Aquestes són les característiques del currículum, però en la meva opinió, encara ens basem massa amb ell. Li donem massa importància, tenint en compte que es continua utilitzant una metodologia encara endarrerida, amb uns espais i horaris molt fixes. Pedro Villarrubia ens diu en la seva entrada “Maldito Currículo”:  

“Y eso sí, se enseña espíritu crítico,… siguiendo el currículum. Se estudia el mundo cambiante… con el mismo currículum. Se cambia la educación… poco a poco… respetando el currículum. En sesiones de una hora. Con el culo… sentado. Sobre el currículum.”

Abans d’acabar amb el currículum, m’agradaria parlar de la seva importància en l’educació infantil i que s’expressa molt bé en el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Aquest llibre ens diu que:
“Fins fa molt poc temps, parlar del currículum per als infants de 0 a 6 anys podia produir un cert rebuig. Això era així, perquè parlar del currículum només es vinculava a etapes posteriors, ja obligatòries i en les quals s’hi havia d’ensenyar uns contingut necessaris”.

Actualment se li ha de donar molta importància en l’educació infantil. A més a més, els continguts d’aquesta etapa s’organitzen en tres àrees curriculars:

-La descoberta d’un mateix
-La descoberta de l’entorn social i natural
-La intercomunicació i el llenguatge.

També hi ha dos tipus d’objectius en torn el currículum d’educació infantil: els generals i els didàctics. Els objectius generals són aquells que han de dominar els infants en acabar l’etapa o cicle. Es refereixen a les capacitats cognitives, lingüístiques, motrius, afectives, personals i socials. Els objectius didàctics són aquells que es pretenen aconseguir en una seqüència didàctica i que serveixen per arribar a assolir els objectius generals.

Finalment, per acabar tancant el currículum (que espero que us hagi agradat), només dir que encara que té certs avantatges també té inconvenients: provoca que els mestres no acabin duent a terme allò que ells haurien volgut i per una altra banda, provoca que els alumnes no puguin decidir allò que els interessaria saber i conèixer, fent perdre així la seva motivació per aprendre, tal com ho expressa Miguel Ángel Santos Guerra (2008) en la seva entrada “Efectos secundarios”:

“A fuerza de recibir un curriculum estructurado, organizado y desarrollado sin que les corresponda otro papel que el de meros receptores, les hace pensar que no son capaces de decidir lo que quieren aprender, cómo lo quieren aprender y de qué forma prefieren aprenderlo.”

La setmana pròxima més i millor!

Eva Torres

sábado, 26 de noviembre de 2011

L'avaluació, un aspecte clau...

Aquesta nova setmana m’agradaria començar-la formulant bones preguntes per obtenir sàvies respostes. És a dir, partint de plantejaments que mai en la vida m’havia parat a pensar, però per després resoldre’ls a través del gran aprenentatge que he aconseguit aquests dies. Segurament es preguntareu de quin aspecte o aspectes estic intentant fer referència. De totes formes, estic segura que tothom que està llegint aquestes línies ha passat i patit per un procés similar, sense poder fer-ne res. Sí, estic parlant del procés d’avaluació. Una avaluació que em fa plantejar qüestions com les següents: què significa un verb tant simple com avaluar? Avaluar i qualificar són sinònims? Quins són els objectius de l’avaluació? I les seves funcions? És veritat que aquest terme ha de servir per classificar i sancionar l’alumne? O bé, per aconseguir millorar i ajudar l’aprenentatge de cada individu? Finalment, és l’avaluació un aspecte clau en l'educació?

Aquestes qüestions i moltes més no hauria sigut capaç de contestar-les si no hagués set perquè el tema que hem tractat aquesta setmana és el de l’avaluació. Malgrat tot, sí que en entrades anteriors, gairebé sense adonar-me’n, vaig introduir alguna idea d’aquest procés tant essencial:

“Els mestres fan una avaluació inútil, ja que simplement fan un examen escrit de continguts que inclou una nota numèrica. Aquesta serveix per decidir la nota final i classificar i sancionar, sense tenir en compte cap altre tipus de criteri. A més, estan mentalitzats la gran majoria en què aquesta és la seva única feina i res més.”

Aquesta concepció que tenia no estava gens equivocada, però anem a veure què és realment això d’avaluació. Segons la pàgina web: www.diccionari.cat , l’avaluació es defineix com:

“Etapa del procés educatiu que té per finalitat comprovar de quina manera han estat aconseguits els objectius pedagògics proposats.”

La mateixa pàgina defineix avaluar com:

“Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o el valor d'alguna cosa.”

Per tant, ja tenim dos aspectes claus en l’avaluació: el valor d’alguna cosa i el compliment d’uns objectius proposats. Aquí vos deixo un vídeo perquè comenceu a entendre l'avaluació: 




Zabala, en el llibre 11 ideas clave de cómo aprender y enseñar competencias, ens parla de dos models d’avaluació: l’avaluació reduïda a proves de paper i llapis, i l’avaluació per competències. Fa una distinció entre avaluació tradicional i avaluació que hi ha d’haver en un futur. En els dos models inclou els aspectes claus anteriors, però amb una perspectiva distinta. Per una banda, el tradicional està marcat pel caràcter selectiu i finalista de l’escola. Per això ens diu que:

“la escuela ha cumplido la función de seleccionar  a los “mejores” en su camino hacia la universidad”
“Lo que interesa es saber si los alumnos saben o no saben”
“Cabe añadir, de forma casi decisiva, el caràcter finalista de cualquier prueba o examen, convirtiéndose la superación de pruebas en el verdadero objetivo de la enseñanza.

Dit en les meves paraules, tradicionalment (i encara ara) els mestres només avaluen els continguts memoritzats mecànicament dels alumnes.  Generalment, ho fan a través d’exàmens o proves escrites on li donen una importància nul·la a les capacitats d’expressió i comunicació oral. Sempre avaluant el que saben, però no l’esforç i els procediments que han tingut que desenvolupar. Un cop que s’obté el resultat de l’examen, la nota serveix per: seleccionar, sancionar, classificar i aprovar els coneixements que s’han obtingut del llibre de text. Així, si es treu un cinc o més hi ha més probabilitats de que es pugui accedir a la universitat. En canvi, si es treu una nota inferior a cinc, difícilment es podrà anar a la universitat. Per què la nota determina anar o no a la universitat? perquè el procés educatiu es veu com un camí ple de pedres que s’han d’anar esquivant i mai ensopegar-hi, per aconseguir passar a un altre camí, tal com mostra la següent imatge:


Uns exemples molt clars són: els models d’examen de selectivitat, PISA o OCDE. Haig de confessar que aquesta forma d’avaluació em pareix una barbaritat i hem commou pensar que aquesta ha set la meva al llarg del meu període escolar. El que no pot ésser és que es vulgui avaluar a tothom per igual, sense tenir en compte el seu esforç i dedicació, sense tenir en compte que no tothom es troba al mateix nivell, pensant que el procés educatiu és una carrera d’obstacles.

El problema està en què es confon el valor d’una prova amb els objectius, fent que el valor (la nota) es converteixi en l’únic objectiu de l’educació, tant per als alumnes com per als professors. És a dir, es pot dir que es confon avaluació amb qualificació. Tot això em fa pensar en la gran quantitat de joves que han deixat els estudis perquè els seus professors han considerat que mai no arribarien a la universitat amb les notes que tenien. Simplement mirant les notes i res més (la qualificació). Sense mirar que potser estan amargant una vida.

Per una altra banda, hi ha un model d’avaluació per competències. Aquest és el que realment ens interessa, encara que exigeix una gran complexitat. L’avaluació en educació ha de fixar-se en la capacitat que té un alumne per aplicar allò que sap a la vida real. Per això, haurà d’utilitzar mitjans o instruments que li ho diguin. Els objectius de l’avaluació per competències no seran classificar o sancionar, sinó que hauran de permetre conèixer el grau d’aprenentatge del alumne, a més d’orientar-lo i ajudar-lo. Segons Zabala:

“La cuestión no es aprobar o no aprobar, sinó cómo conseguir y asimilar un contenido de aprendizaje indispensable para su desarrollo personal”. 


Aquest vídeo representa el pas d'una avaluació tradicional a una de moderna:





La setmana passada vam veure els components de les competències: fets, conceptes, procediments i actituds. Aquesta setmana hem de saber que aquests components s’avaluen de distinta manera, ja que també s’aprenen de distinta forma. Els fets, com s’aprenen memoritzant, s’han d’avaluar amb una prova que contengui preguntes orals o escrites. Els conceptes, que s’han de comprendre i entendre, per avaluar-los no val la reproducció de la seva definició, sinó que s’ha de ser capaç d’utilitzar-los en la resolució de conflictes o problemes. Els procediments s’han d’avaluar a partir de la funcionalitat que els hi donen els alumnes. Finalment, les actituds s’avaluen observant com actuen els alumnes en situacions conflictives i reals, ja que s’aprenen vivint-les.

Per  tant, el model nou es basa en l’esforç i els procediments realitzats per l’alumne. Una tècnica per avaluar innovadora és la rúbrica. La meva professora de Bases Didàctiques i Disseny Curricular, Gemma, fa servir aquesta tècnica per avaluar l’entrada setmanal que publiquem en el bloc. Aquest document de Scribd ens mostra un exemple:

Però a banda d’utilitzar tècniques innovadores i complir uns objectius que venen donats per les distintes competències, hem vist aquests dies a classe un vídeo de José Luis Castillo, on ens parla d’una sèrie de condicions que hi ha d’haver en l’avaluació:

-En primer lloc, ha de ser una avaluació que miri els procediments i l’esforç de l’individu, no només la nota.
-En segon lloc, ha de ser una avaluació orientadora perquè l’alumnat pugui saber en tot moment si el que està fent està bé.
-En tercer lloc, una avaluació personalitzada i participativa, amb molts d’avaluadors.
-Finalment, una avaluació informativa.

Aquí vos deixo l’enllaç del vídeo de José Luis Castillo que hem vist a classe:
http://www.youtube.com/user/gemturfer#p/f/12/eR1vG9uEDjI

Amb tota aquesta informació i reflexió, ens podem adonar que l’avaluació és molt important, un aspecte clau. Na Neus Sanmartí, que és el gran referent de l’avaluació a Espanya, ens diu en una conferència realitzada a Eivissa:

“Si no canvia l’avaluació no canvia res”. “L’avaluació és un aspecte clau en l’educació”. “A més, s’han de tenir clars els criteris d’avaluació”.

Aquesta conferència la podeu visualitzar en el següent enllaç: http://aprep1.blogspot.com/2011/03/videos-conferencia-neus-sanmarti.html

Neus Sanmartí també distingeix entre avaluació formativa (la que regula el mestre) i avaluació formadora (la que regula l’alumne). Però aquesta setmana, he après una gran quantitat de tipologies d’avaluació més, que vull relacionar amb les que vull dur a terme en un futur:

·         *Segons el moment:
-Avaluació inicial: si coincideix amb l’inici del procés educatiu.
-Avaluació processual: si es realitza durant el procés educatiu.
-Avaluació final: si està vinculada al final del procés.
En la meva opinió, l’avaluació no s’ha de fixar en un moment concret, sinó que s’ha de mesurar el principi fins el final.

·       *Segons l’àmbit d’extensió:
-Parcial: si només avalua determinades parts o elements, no tot el conjunt.
-Global: si avalua a tot un conjunt.

·        * Segons la finalitat:
-Avaluació de diagnòstic: si diagnostica en quin moment comença el punt de partida de l’aprenentatge.
-Avaluació sumativa: si realitza un informe sobre les mesures preses.
-Avaluació formativa: si cerca tractar el procés educatiu.

·        * Segons el grau de  relació amb l’avaluador:
-Externa: si els agents avaluadors no han participat al procés educatiu. Per exemple, els professors que corregeixen els exàmens de selectivitat.
-Interna: si l’avaluador ha participat al procés educatiu. Aquest tipus d’avaluació pot ser de tres maneres distintes : autoavaluació ( si s’avalua el mateix subjecte), heteroavaluació ( si algú extern a nosaltres avalua la nostra feina) o coavaluació (si els individus s’avaluen els uns amb els altres, mútuament).
Segons el meu punt de vista, s’ha de produir una combinació de tots aquests tipus d’avaluacions: que ens avaluï algú que no ens coneix, un altre que ha participat al procés educatiu o bé, que l’alumne sigui capaç d’autocriticar-se.

·        * Segons el criteri de comparació:
-Criterial: si es fa una comparació amb els criteris i objectius prèviament fixats.
-Normativa: si es fa una comparació amb un grup que actua com a mitjana per a un altre grup.

·        * Isabel Solé, una dona molt destacada per parlar de l’àmbit de l’avaluació a l’educació infantil, inclou un altre tipus d’avaluació:
-La inclusiva: que creu amb les capacitats i possibilitats de cada nen.
Per a mi, aquest tipus d’avaluació és bàsica i essencial perquè no es pot ensenyar a ningú sense creure que aquest individu en algun moment de la seva existència podrà aprendre.


Les diferents tipologies d'avaluació es mostren en el següent vídeo: 





Un cop vistos els dos models d’avaluació, vull contestar a una pregunta que formula Miguel Ángel Santos Guerra sobre l’avaluació aquesta setmana:

“¿De qué tareas existe más peso en la evaluación? ¿Cuáles son las más frecuentes y las más valoradas? Mucho me temo que se encuentren más de memorizar que de crear, más de repetir que de inventar.” El Adarve.

El que ve a representar aquí Santos Guerra és quin dels dos models té més pes en la nostra societat. Responent a la pregunta i d’acord amb ell, està clar que encara predomina el model tradicional basat amb les proves escrites valorades de 0 a 10 per damunt del model basat amb les competències. És a dir, se li dóna més importància a la memorització mecànica que al coneixement que és capaç de construir l’alumne.
Finalment, per tancar el camp de l’avaluació m’agradaria acabar amb una cita també de Santos Guerra, corresponent a una publicació del 25 de juny de 2011 i titulada Evaluar con el corazón:

“Hay que evaluar con la cabeza, pero también con el corazón. Porque, detrás de ese boletín de notas hay una persona, una familia, una historia que pueden saltar por los aires.” I ara jo afegeix: “i romper el corazón”.


També m'agradaria acabar amb un vídeo que dóna idees sobre com avaluar a l'escola: 

¿CÓMO PUEDO EVALUAR EN MI AULA? UNAS IDEAS on PhotoPeach


Espero que vos hagi agradat el tema de l’avaluació d’aquesta setmana. A més, vull donar una bona notícia: ja hem gravat el lipdub a la nostra universitat! Més endavant, quan estigui acabat i enllestit del tot, ja el publicaré. L’experiència ha set única i espectacular!  

miércoles, 16 de noviembre de 2011

Quinta setmana

Estimats lectors i estimades lectores:

Aquesta nova setmana, m’agradaria començar-la fent un petit agraïment a una amable amiga meva. Segurament es preguntareu per quina raó. La resposta és molt fàcil, però difícil d’expressar. Haig de dir que m’ha generat una gran alegria, entrar al bloc i veure que tinc un primer seguidor, en aquest cas seguidora. La veritat que un dels esdeveniments d’aquest tipus, fan que una persona comenci amb més entusiasme una nova entrada. Això és així, sobretot quan s’escriu un bloc per primera vegada i sense tenir-ne gairebé una mínima idea. Malgrat tot, la sorpresa me l’he portada quan m’he adonat que la meva seguidora és una adorable amiga meva: “Michi” (Michelle). Però el que realment m’ha impactat, no ha set això, sinó el fet de que “Michi” simplement li hagin entrat ganes d’escriure pel plaer de llegir un bloc. Em causa una gran alegria saber que una persona estudiant del grau d’infantil i aspirant a futura mestra, pugui causar sense tenir ella cap tipus d’experiència, ganes d’escriure un bloc per primera vegada a una altra persona. Per això, m’agradaria donar-li les gràcies a Michelle. A més, tot això em fa pensar amb el fet de que també pugui provocar aquestes ganes de reflexionar i crear coneixement als meus futurs alumnes, que sense cap dubte no els hi llevaré la seva capacitat de  creativitat. 

El tema de la creativitat, m’agradaria enllaçar-lo amb un vídeo que hem vist aquests dies i que una companya de classe, Zhila, ha trobat i compartit. Es tracta d’un vídeo del programa “Redes” anomenat: “ El sistema educativo es anacrónico. La creatividad se limita a los niños. Ken Robinson (experto en el desarrollo de la creatividad)”.
Aquí podeu veure el vídeo dividit en dues parts:  

D’aquest reportatge voldria fer una reflexió sobre dos qüestions dites per Ken Robinson.
La primera és la següent: “La educación está reprimiendo los talentos y habilidades de muchos estudiantes; y está matando su motivación para aprender”.
Estic totalment d’acord. En l’actualitat, un dels aspectes clau en l’educació com la creativitat, no la deixem establir lliurement de cap de les maneres. Això és així, ja que pel que fa el meu punt de vista, encara estam empresonats pel currículum, tal com ho mostra la següent imatge: 
Carcel Evangelista

Simplement encara ens limitem molt al llibre de text com a una única font de coneixement, sense deixar que els alumnes puguin crear el seu propi coneixement i potenciar les seves habilitats. A més, ens basem amb unes àrees (disciplinars) encara bastant concretes i determinades: matemàtiques, llengua, història... i aquestes ja comencen a ser bastant repetitives pels alumnes, així com els mètodes que s’utilitzen. Aquests es veuen limitats dins d’un horari establert, dins d’una aula on tots són considerats del mateix nivell i sinó anormals, i sense la possibilitat de poder desenvolupar les seves habilitats i talents plenament, així com les anomenades competències que ara més avall explicaré. A més, els alumnes sense poder desenvolupar-se amb distintes intel·ligències i haver de limitar-se a fer uns exàmens per poder classificar-los, també els hi fa perdre el interès i la motivació. http://www.flickr.com/photos/olmovich/3432451676/

Així ens ho expressa el bloc Discentia:

“La educación es anacrónica, disciplinar, repetitiva, y ninguna de sus "carreras" garantiza ya un trabajo, como mucho funciona como puerta a una élite más o menos limitada, con sus exámenes/cuotas/precios de entrada.”

Per una altra banda, la segona qüestió és la següent: 
 “ Si no estás dispuesto a equivocarte nunca llegaràs a nada original”. 
Clar, al limitar la creativitat de les noves generacions, cometem un error o equivocació. De totes formes, no ens hem de posar de mans plegades, sinó aprendre dels propis errors per modificar-ho i transformar-ho en un futur.

Abans, he esmentat el terme competències. Per això ara em vull dedicar a explicar-lo. Això és així, perquè aquests dies en la classe de Bases didàctiques i disseny curricular, hem estat veient un vídeo sobre una conferència feta per Zabala del seu llibre 11 ideas clave a Eivissa i dividida en quatre parts. Aquí teniu l’enllaç de la pàgina:  http://aprep1.blogspot.com/search/label/Zabala

No és fàcil treballar amb competències, però es poden aprendre i ensenyar. En l’actualitat, ja hi ha molts de mestres que les apliquen, però encara falta un camí molt llarg. De totes formes, el nostre objectiu en les competències no és arribar a la utopia (allò ideal), sinó anar fent petites passes per aproximar-s’hi. El terme competències prové de l’empresa, però s’ha anat estenent pels diversos àmbits de la vida i sobretot al de l’educació. De totes formes, no és un terme nou, en la història ja es plantejava. Aquesta paraula va sorgir en adonar-se, per exemple, que hi ha molts de nens i nens que tenen la mateixa edat i van a un mateix nivell educatiu, però n’hi ha alguns que saben realitzar les tasques amb èxit i eficàcia i altres no.
La funció de l’escola sempre ha estat educar i instruir. A més, sempre ha set molt típic entendre els diversos nivell educatius com etapes i obstacles que s’han de superar. Així, per exemple, l’etapa primària ha de servir per preparar la secundària, la secundària per al batxillerat i batxillerat per a la universitat. Per tant, l’escola ha tingut una funció propedèutica i finalista, donant-li molta importància a la nota, què sanciona o aprova. Una altra de les funcions de l’escola ha estat la de seleccionar els alumnes en funció de les seves possibilitats, formant-los només per a exercir una professió i no per a la vida. Tot això tenint en compte i sense valorar, la possible feina que s’hagi pogut realitzar, el possible esforç que s’hagi pogut provocar i els mitjans que s’hagin pogut utilitzar. A més, considerant tothom iguals, com màquines, sense adonar-se que hi pot haver distints nivells educatius. Així ens ho expressa el bloc El Adarve:

“Pocas veces se piensa en el esfuerzo realizado, difícilmente se valora la situación de los que no obtienen el éxito…”
“Tratamos a los niños y a las niñas como si fuesen iguales, como si tuviesen que acomodarse a un prototipo. Quienes se alejan de ese modelo, de ese arquetipo, parece que tienen alguna deficiencia, alguna tara. Son, por consiguiente, niños defectuosos.”

Exactament, aquells que s’allunyen del model considerat “normal” són vistos com “subnormals” en paraules majors. Ningú no s’haurà parat a pensar que probablement aquells nens tenen una forma diferent d’aprenentatge, que utilitzen altres mitjans i altres components i que per això no són iguals que els altres?
Com a metàfora, és pot fer servir un exemple que fa servir Zabala, el de la truita francesa. Una truita mai no surt igual perquè cadascú té la seva pròpia forma de fer-la, d’incloure uns ingredients determinats. Una truita com la que surt a la fotografia, no sortirà mai igual a la que probablement cuineu vosaltres:

Tortilla francesa preparada por @edeabcn
http://www.flickr.com/photos/cinefiloblog/6296376754/
Ara l’objectiu de l’escola no és seleccionar els alumnes, sinó orientar-los i guiar-los perquè puguin tenir un aprenentatge adequat a les seves pròpies possibilitats. De totes formes, tal com ens diu Zabala, no és possible trobar una escola que pugui educar a tothom i en totes les seves possibilitats i orientacions, però és a partir de la utopia on es pot aconseguir l’aprenentatge. Per tant, aquest serà un dels reptes que jo mateixa em proposaré. A més, educaré per a la vida  i no pensant en preparar-los perquè puguin “saltar” l’obstacle de la següent etapa educativa.
En l’antiguitat, l’objecte d’estudi eren les matèries, bàsicament disciplinàries i interdisciplinàries. En l’actualitat, l’objecte d’estudi són les competències. Aquí teniu un document que parla sobre aquestes:
EL ENFOQUE DE LAS COMPETENCIAS EN LA EDUCACIÓN

“Una competència és la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses i conflictives, de manera eficaç, en un context determinat per mitjà d’actituds, habilitats i coneixements”. Una persona és competent quan domina coneixements (fets i conceptes), procediments i actituds.”
Per tant, una competència es podria definir i aplicar quan una persona és capaç d’imposar el que coneix i el que sap fer amb interès, a la vida real, amb els mateixos mitjans que una altra, però obtenint uns resultats veritablement espectaculars. Tot això al mateix temps i de forma interrelacionada, a diferents àmbits de la vida, no només a nivell professional. A més, quan un individu troba una situació real i complexa amb diversos problemes, primerament ha d’analitzar la situació. En segon lloc, seleccionar de les possibles alternatives o competències, aquella que millor es domina ( triar un esquema d’actuació). “Per poder analitzar s’aprèn analitzant, per poder seleccionar s’aprèn seleccionat i per aprendre a fer hem de fer”. Els fets s’aprenen repetint-los un cert nombre de vegades. Probablement, a una persona li  bastarà amb repetir-los dues vegades i a una altra no li valdrà, els haurà de repetir com a mínim 10  vegades o 20. Per tant, això ens demostra que hi ha diferents nivells d’aprenentatge. Els conceptes com ara: “densitat”, “natalitat”, “competència”, “literatura”... s’hauran d’aprendre a partir de pròpies experiències personals i comprenent-los. Els procediments s’aprenen repetint-los a través d’uns models, exercicis i reflexions. Per exemple: nedar s’aprèn  nedant, mirant altres models i fent pràctica. Finalment, les actituds s’aprenen vivint en situacions on s’ha de ser solidari, just, tolerant...
Les competències impliquen tot això: saber comprendre, saber fer, saber viure i saber ser, però també una mica de memorització. Aquí teniu un vídeo que ho demostra: 

Les competències tenen una sèrie de característiques:
-La funcionalitat: Tot allò que s’aprèn se li ha de donar sentit, una funció en la vida real, comprendre-ho.
“Y ya no quieren repetir las tablas de multiplicar, ya no quieren saberse la lista de los reyes Godos… quieren comprender, vivir, tener un futuro, crear, improvisar.” Educadores hoy
-La complexitat: Hem d’analitzar situacions complexes, dificultoses.
-El component procedimental: Analitzar, seleccionar i executar la competència.
-La integració de components: Els components s’aprenen amb unes estratègies determinades i pròpies de cadascú.
A més, la resposta a les competències no és afegir continguts, sinó metodològica.
Es tracta d’una resposta per canviar l’aprenentatge memorístic i fer que aquest es converteixi en significatiu. Necessitem una àrea comuna, feta amb equip, ja que les disciplines no són suficients. Això és així, perquè hi ha continguts metadisciplinars que no van inclosos a cap disciplina. A més, els mètodes han de tenir un enfocament globalitzador i han de basar-se amb projectes, recerques, casos...
El bloc Una tiza y tú ens diu:

Me encuentro ahora recogiendo información sobre experiencias y proyectos que estimulen la creatividad de los alumnos para la consecución de un objetivo-reto-idea-sueño común. Proyectos que hayan conseguido que el alumnado los haga suyos poniendo ilusión y pasión para llevarlos a buen término. Proyectos en los que el aprendizaje es compartido, al igual que los resultados y los méritos…”

Això és el que faré, fomentar la creativitat dels meus alumnes perquè puguin recuperar el interès i la il·lusió que terriblement l’han perduda.

Moltes salutacions d’una estudiant, que avui, dia 16 de novembre de 2011, compleix 18 anys!